diumenge, 28 de desembre de 2014

EL MEU PORT DE LA SELVA . RECORDS D’INFANTESSA: OLORS ,FETS I GENT



EL MEU PORT DE LA SELVA . RECORDS D’INFANTESSA: OLORS, FETS I GENT
 La veritat es que no recordo la primera vegada que vaig venir al aquest ventat Port  de la Selva. Potser serà   que sempre hi he estat des del dia  que vaig néixer!. El cert es que  em sento d’aquí i la majoria de vosaltres em feu sentir com si fos d’aquí. Els records son espontanis i no tenen prioritats per tant els que avui exposo segur que tenen errors i petits oblits involuntaris de persones o de fets D’entrada   us demano disculpes.

El Port  de la Selva tenia uns olors molt característics que per un nen de Barcelona en sentir-les suposava que havies canviat l’escenari de la teva vida ,al menys durant uns mesos a l’estiu . En primer lloc l’olor de fum i de “brea” del tren a  carbó des del “Empalme” es adir Maçanet Massanes  . En arribar a Llança passat el túnel després de la Valleta  la nostre mare deia “oloreu el Mar i la Tramuntana”. L’olor del gasoil de l’Anisseta (altrament dit cotxe de línia) conduit per en Gaspar i el maleter el Evaristo que va salvar al meu germà Pere de morir ofegat al moll d’en Balleu .L’olor indescriptible de les algues que es podrien a la Platja gran especialment a partir dels tres Xalets i de la Arola. Les cases tancades  feien olor de cisterna i moltes  cases del poble  tenien aquell olor indescriptible de les “botigues “ o cellers , plenes de de xarxes, gambines, nanses, oli, anxoves i botes de vi .Tot plegat  barrejat amb  la olor d’humitat, ja que eren obertes a sota terra .Particular per a mi eren els olors dels croissants i xuxos o bracets  quan feia d’aprenent de pastisser  a can Quer .

L’estiu començava amb la revetlla de Sant Joan on torràvem sardines i pomes de Sant Joan al carrer de Sant Baldiri, davant   de Can Rabinxo, que era la casa del nostre besavi que havia sigut metge del poble  fins la plaga de la fil·loxera .Tot el poble feia una flaire especial .L’olor del sèu i quitrà quan calafatejaven les barques de fusta, també recordo al hivern  el gust de les garotes menjades a la platja.  Diferent però intensa era l’olor de suor, sal, xarxes i  del peix  que es barrejava  quan tots, grans i petits, tiràvem l’Art de Port de Reig. Un fet diari eren les cues al Posit per comprar 3 pessetes de gel que pesaven  com si fossin deu!!.Al mes de setembre l’olor de raïms i de la verema ,quines semals venien per terra i  mar, era l’anunci que l’estiu i la meva vida en  aquell paradís s’acabava.

Jo he tingut la gran sort de que m’han embarcat la majoria dels millors pescadors del “meu Port de la Selva”. He anat bogant a pescar amb en Camanci fins a Talabra. He passat mes d’una nit amb la teranyina de la Llevantina , amb el Cintet Mallol, en Quimet Cervera, en Badoret Costa ;en Matacas, i en Manera (que anaven als llums)i encara me’n deixo algú. També he pescat amb un dels mes grans i reconeguts  pescadors del poble , en Fornis . Amb els Germans Morell amb les bonitoleres (em sabia els caladors i quan tocava a cadascú) he sopat uns inoblidables suquets i he dormit a la barraca a Tavellera sentint rondar les rates. He reganat amb en Siset i he tirat l’art al costat d’en Luard, qui m’anava explicant histories de quan Napoleó va voler envair el Port o dels pirates entrant a la badia!!!

El cafè de la Marina de la Celia i en Ricardo , el Monterrey  de la Rosa i després dels Farré Fàbregues i amb l’espagueti ;l’España d’en Polin,-que tenia un posat sempre d’ enfadat però que era molt humà-  amb  la Matilde i la Maria;La Herminda , tots ells  formen part de la meva infantessa i adolescència. Gastàvem molt poc al bar , però ballàvem molt. Recordo els  anuncis a la pissarra : “esta noche sardanas i Baile”. En Quintana i després en Palacios fent de pregoners anunciant les pel·lícules i quan tenia sardina en Quimet Garin . La olor de cera i encens quan feia d’escolà amb  Mossèn Pere que, recordeu ,va succeir al llauna  (per els sermons amb magnetòfon ) de mossèn Modest .El cine i el canvi de rotllos de les pel·lícules que portava en Bisbal des de la Selva, ens permetien ballar un parell de Rocks abans de reprendre la pel·lícula.

Repenjats a la paret del Marina amb les cadires de vímec, en Camanci, Sr Gali, Badoret i Matacas cada dia repassaven a tots els qui s’atrevien a passar hi , i sempre t’emportaves un comentari sorneguer. Un espectacle a partir de les 5 era l’entrada dels recaders que paralitzaven el carrer major  i anaven descarregant el   camió, que portava  una bicicleta , pernils, totxanes, llet  o sabó. L’Avi Ruiz ni s’immutava amb els crits i clàxons   dels altres cotxes, i darrera o davant (depenia dels dies)en Benet  fent el mateix repartiment amb una total camaraderia. Ambdós eren el cordo umbilical amb la resta del mon.

El carrer era curt però curull :L’Enric sortia  de la barberia a saludar a tothom, la Rossita “Xiulaire” ens comprava ferro i ens pagava amb dues pega dolces; el fuster, pare d’en Rafel recordo feia els taüts,  Al  forn de can Quer la cua del pa ; Després   can  Male i can Mension   on   compràvem queviures , i especialment al Posit(amb olors molt especials on es barrejaven les flaires del vi  amb l’espart  de les espardenyes i la  terrissa). Els  que vivíem darrera compràvem   a  can Morell o també  a can  Mon i a  can Casiano .

 La festa del Carme i la festa  major eren  unes   dades  anyals a recordar per els nens i grans. La missa major i la professo, no tan marinera com la del Carme, però Deu n’hi do; la cucanya , les sardanes i al vespre el concert i el ball. Les barques de ferro que eren els nostres gronxadors , al costat del “tiro al Blanco” d’en Juanola que ens donava punts -  crec que encara dec conservar algun punt de color blau o vermell- per canviar los per joguines. Pocs eren els estiueja’ns o “culs blancs “qui tenien barca i mariner però recordo els Mur, els Costa amb en Manera fill, els Monegal amb en Pitu d,Oro; en Foix amb en Quimet dels “morenos”;  els Broggi amb en Cintet,  els Brustenga ,o els Caral Pons amb en Joan. Les  llanxes del   Otto de la Rafaleta (batiscafo)que era l’italia!! , la dels Srs Caral de Port de Reig amics dels Monegal  , els Liberg  i un parell mes .

Quan venien els avis Sagarra o Trias ens rentàvem a fons i mudaven per  anar a la Fonda Comerç d’en Salvador Costa i on en Siset  cuinava. La resta de dies normalment anàvem com volien malgrat la nostre mare intentava que tots deu germans anéssim polits i amb “ niquis” (ara se’n diuen polos!) de conjunt. Semblàvem un equip de futbol del mes gran (excepte les dos germanes  grans) als mes petits, cada dos anys érem un jugador mes , no vàrem arribar als 11 per poc!.

Al carrer de casa passaven els carros d’en Nieves i del Arturo i potser també sinó recordo malament en Guanter(no n’estic segur).A la casa del  carrer de les Cagarines fèiem vida al carrer, acompanyats amb  els renecs de l’esteve Ferrer; la serra de fuster d’en Marti, els crits de Telèfons ; les clientes de les germanes Diude quina perruqueria era un apèndix de casa ;En Xaxo , els seus  crits , els tomates de sa mare i la seva petita  bicicleta, en Demessió i en Casiano, configuraven un mosaic difícil de oblidar, amb la casa dels Fabregat al inici a tocar del Espanya, quin edifici de gelat de maduixa i nata es una icona del Port com el Campanar. .

Els nens anaven a Conferencia al mati  amb el Sr  Musquera    i la Senyoreta Remei ,i jugàvem després a la Cova  del Pas .Les meves germanes anàvem a aprendre a cosir a  la brodadora  Can Puignau ,cada tarda. Una  sensació que encara conservo es la calor ofegant  que feia a partir de les tres del migdia , no ens deixaven sortir,  i en tot cas  ens obligaven a anar pels carrers de darrera perquè no agaféssim una insolació!.
Evidentment no ens podíem banyar fins passades tres hores de dinar

Segur que tinc centenars de records , olors i fets mes i que em deixo, sense voler , de recordar a molta gent, però que  a la meva edat la memòria   traeix, i que en Josep Carbones(Benet)   m’ha demanat que sigui concís, així acabo .

Gracies Port seguiré venint i vivint amb tots vosaltres!!!

Publicat a la Revista PUIG GROS del Port de la Selva  Pags 4 -6
 Revista de la Associació de la gent Gran nº 2 Desembre 2014

divendres, 19 de desembre de 2014

Nadal Navidad

EL NOM DE NADAL


Sota el nom de Nadal
sento una cosa
que jo no sé ben bé com he de dir.
Em fa pensar en una terra nova
on pau i amor no paren de florir"

Joana Raspall

 
(Barcelona 1 juliol 1913 – Sant Feliu de Llobregat 4 Desembre 2013)
 

Yo vengo de ver

Yo vengo de ver, Antón,

un niño en pobrezas tales,

que le di para pañales

las telas del corazón 


Lope de Vega
 
Madrid 25 noviembre de 1562 – 27 agosto 1635
 
 
Us desitjo , molt de veres, un molt Bon Nadal!
Os deseo, de verdad, ¡unas Felices Navidades!
  
 
Eduard Sagarra i Trias

divendres, 12 de desembre de 2014

Arderiu i Gracia Lorca

Aquesta setmana el dia 10 de desembre hem celebrat  el aniversari  de la Declaració Universal dels Drets Humans : Ni la Amistat ni l’amor hi figuren encara .Però segur que son valors essencials  i necessaris de convivència al segle XXI .
 
El pasado martes 10 de diciembre celebramos el aniversario de la Declaración Universal de los Derechos Humanos : La amistad y el Amor no figuran tipificados pero son esenciales para convivir en el siglo XXI
 
AMISTAT
 
Del silenci profund dels grans llacs
vinc i porto una cosa divina;
d'invisibles i amables no res
el seu ample contorn es perfila.
Quan davallo del riu displicent,
concordances perfectes s'afinen.
Si sortia del riu com un bany,
l'alba cosa a las mans em lluïa.
No l'estimo per dolenta i brogent,
ans per forta ,per bella i activa.
Tota jo maldaré sempre més
-ni peresa ni més em frenarien-
per servar dolçament l'amistat,
que és així com la cosa nomia.
 
CLEMENTINA ARDERIU (1889-1976)
 
 
Es verdad
 
¡Ay qué trabajo me cuesta
quererte como te quiero!

Por tu amor me duele el aire,
el corazón
y el sombrero.

¿Quién me compraría a mí
este cintillo que tengo
y esta tristeza de hilo
blanco, para hacer pañuelos?

¡Ay qué trabajo me cuesta 
quererte como te quiero!

FEDERICO GARCIA LORCA  

dimecres, 10 de desembre de 2014

avui 10 de desembre la Declaracio Universal dels drets Humans fa 66 anys

AVUI ES EL DIA  DELS DRETS HUMANS PROCLAMATS PER LA ONU 1948

Fa un any vaig escriure aquest comentari
Ha transcorregut un any i estem pràcticament on estàvem o pitjor!!!
Es nomes un recordatori però cal pensar hi com a societat

Molt bon dia
Eduard Sagarra i Trias  
  
65 aniversari Declaració Universal drets Humans

Avui , 10 desembre ,es commemora el 65 aniversari de la Declaració Universal dels Drets humans aprovat per les Nacions Unides el 10 desembre 1948  gracies a la tenacitat de la Sra Eleanor Roosevelt i un equip de defensors de la existència i reconeixement d’uns drets ,de tots, per  a tots i  arreu .
Un Codi de conducta Universal per el milers de milions de sers humans  .
Malauradament no  podem dir què estem  celebrant  el dia dels drets humans; ja què-  en aquest mon globalitzat i ben informat -   diàriament s’estan  vulnerant els mateixos de forma  constant   i continuada, i el que es el pitjor, a la vista de tots en els mitjans de comunicació  .
No es suficient què  els drets i llibertats siguin declarats ni  reconeguts en textos o normes en cada estat o en el àmbit internacional. Es un pas si  .....però el que   cal respectar-los ;i sobretot ,quan  siguin menystinguts o transgredits  cal què  els seus autors siguin  degudament sancionats legalment  , sense cap mena de distinció  ,  sigui qui sigui  els autors materials o inductors d’aquest  menyspreu o infracció . Sense responsabilitat ,sense normes sancionadores i sense Tribunals adients , els drets i llibertats fonamentals ,difícilment es podran conquerir. Esdevenen paper mullat.  
Un atac directe a tots els drets fonamentals i llibertats publiques es, sens dubte, la practica de la Corrupció , gran mitjana o petita.
La corrupció   es un verí què  afavoreix directament la no  aplicació y garantia dels drets i llibertats de tots , i del que en som tots beneficiaris . La corrupció es una “ pandèmia” que cal eradicar de la nostre societat, però que la tenim molt a prop i enquistada .
Cal lluitar contra las corrupció,denunciar els actes que la motiven  i, el què  es mes difícil, no  practicar-la o tolerar- la .Aquesta via d’intolerància cap a la corrupció i  cap els corruptes, esdevé  una actitud compromesa individual i col·lectiva. No es  gens fàcil però necessària per tal que  els drets humans no siguin una “utopia” sinó que  siguin realment respectats, practicats  i garantits per  a tots: Institucions, poder polític , econòmic i especialment per  la ciutadania ,que , no  ho oblidem ,som tots plegats.

Eduard Sagarra i Trias
President ANUE

divendres, 5 de desembre de 2014

Joan Margarit Llibertat

LA LLIBERTAT
La llibertat és la raó de viure,
dèiem, somniadors, d’estudiants.
És la raó dels vells, matisem ara,
la seva única esperança escèptica.
La llibertat és un estrany viatge.
Són les places de toros amb cadires
damunt la sorra en temps d’eleccions.
És el perill, de matinada, al metro,
són els diaris al final del dia.
La llibertat és fer l’amor als parcs.
La llibertat és quan comença l’alba
en un dia de vaga general.
És morir lliure. Són les guerres mèdiques.
Les paraules República i Civil.
Un rei sortint en tren cap a l’exili.
La llibertat és una llibreria.
Anar indocumentat. Són les cançons
de la guerra civil.
Una forma d’amor, la llibertat.
 
LA LIBERTAD
Es la razón de nuestra vida,
dijimos,  de estudiantes soñadores.
La razón de los viejos, matizamos ahora,
su única y escéptica esperanza.
La libertad es un extraño viaje.
Son las plazas de toros con las sillas
sobre la arena en las primeras elecciones.
Es el peligro que de madrugada
nos acecha en el metro,
son los periódicos al fin de la jornada.
La libertad es hacer el amor en los parques
Es el alba de un día de huelga general
Es morir libre. Son las guerras médicas.
Las palabras Republica y Civil.
Un rey saliendo en tren hacia el exilio.
La libertad es una librería.
Ir indocumentado. 
Las canciones prohibidas.
Una forma de amor, la libertad
 
Joan Margarit