divendres, 27 de febrer de 2015

Joan Margarit Joana

 Aquets dies llegint els diaris i veient els desastres que passen pel món ,no gaire lluny de casa nostre he recordat, no em diguéu perquè, aquesta esplèndida, sensible i dramàtica poesia del gran Joan Margarit, recordant a la seva estimada filla Joana.
 
Estos últimos días, y sin sentirme pesimista - al contrario muy realista - leyendo la prensa y viendo los noticiarios  sobre los terribles desastres humanos que acaecen -  y no muy lejos nuestro- he recordado esta dramática , sensible y espléndida poesía de Joan Margarit, recordando a  su querida hija Joana.
 

Eduard Sagarra i Trias
 
Professor  Bonaventura Bassegoda 
 

El recordo alt i gros,
procaç, sentimental: llavors vostè

era una autoritat en Fonaments Profunds.
Sempre va començar la nostra classe
dient: Senyors, bon dia. Avui
fa tants anys, i tants mesos, i tants dies
que va morir la meva filla.
I solia eixugar-se alguna llàgrima.

Teníem uns vint anys,
però aquell homenàs que vostè era
plorant en plena classe
mai no ens va fer somriure.
Quant fa que ja vostè no compta el temps?

He pensat en vostè i en tots nosaltres
ara que sóc una ombra amarga seva,
perquè la meva filla,
fa dos mesos, tres dies i sis hores
que té en la mort el fonament profund.

 
 
 
 
Profesor Bonaventura Bassegoda

Le recuerdo alto y grueso,
procaz, sentimental. Usted, entonces,
era una autoridad en Cimientos Profundos.
Inició siempre nuestra clase así:
«Señores, buenos días.
Hoy hace tantos años, tantos meses
y tantos días que murió mi hija».
Y solía secarse alguna lágrima.
Teníamos veinte años, más o menos,
y el hombre corpulento que usted era
llorando en plena clase,
nunca nos hizo sonreír.
¿Cuánto hace ya que usted no cuenta el tiempo?
He pensado en nosotros y en usted,
hoy que soy una amarga sombra suya
porque mi hija, ahora hace dos meses,
tres días y seis horas
que tiene sus profundos cimientos en la muerte.

 
Joan Margarit
Del libro dedicado a su hija Joana
Ed Proa

divendres, 20 de febrer de 2015

Ametller florit, Josep Carner

Benvolguts amics i amigues
            No se si us heu adonat però els ametllers estan tots florits. Mallorca deu estar preciosa, "es vera"?.

            Con el trasiego urbano seguro que no os habéis percatado de los almendros  en flor. Vale la pena irlo a ver ¡ os lo aseguro !

Eduard Sagarra i Trias


AMETLLER FLORIT


Ametller florit
com esporuguit,
et veié l'hivern 
(avi escarransit,
de pells revestit
el dia i la nit)
que es volia etern!


Però, ja atüit,
digué que ens duràs
-tu gran decidit-
el bon temps ardit, 
els dies mes clars,
més tendra la nit.

Josep Carner


Heine, Laforgue, Verlaine…-
Luna de mi corazón,
niña blanca, si has nacido en
el Japón,
baja a mis labios tu cara
de flor de almendro, pues eso
lo necesito yo para
darte un beso.”


Otra balada a la luna. J.R. Jimenez

divendres, 13 de febrer de 2015

Francesc Garriga Barata

La setmana passada va morir en Francesc Garriga i Barata , que per a molts de la meva generació va esser un gran mestre  pedagog i que ens va fer estimar la literatura (en especial la francesa), el teatre  i la historia del art. Vàrem tenir la sort d’ esser els seus primers alumnes a la Escola Sant Gregori  fa......molts anys .Després l’hem conegut també com a gran e incomprès poeta. Escrivia sempre en minúscula! Al final de la seva vida va esser reconegut amb guardons.
 
13 
hem caminat a l’eco dels que ens guarden
i hem perdut els camins.
intentem la tornada
per l’arbre conegut

per la via sabuda
fugitius de l’engany.
sense saber l’autèntic
plorem sobre la roca,
d’un estèril combat
per cada dia . 

Francesc Garriga Barata 
(Paraules Sabadell 1962)

 
Francesc Garriga  i Barata fue un querido profesor y gran pedagogo de nuestro bachillerato en la Escuela Sant Gregorio. Con él  recorrimos la geografía española y francesa descubriendo que el arte y la gente son elementos inseparables de nuestras vidas. Posteriormente supimos y apreciamos su áspera poesía siempre escrita en minúscula y en catalán .
Es difícil su traducción ,son muchos los recuerdos … 
 
13
hemos caminado al eco de los que nos guardan 
y hemos perdido los caminos.
intentamos el regreso
por el árbol conocido
por la vía sabida 
fugitivos del engaño 
sin saber lo autentico 
lloramos sobre la roca,
de un estéril combate 
por cada día .
 
Francesc Garriga Barata

divendres, 6 de febrer de 2015

Baudelaire la musique

Amb tant soroll mediàtic val la pena i és molt saludable prendre distància i escoltar i sentir  el so de la música .

En estos momentos de fragor mediático ,es saludable tomar distancia y oir y escuchar el sonido de la música.

 

La Musique


La musique souvent me prend comme une mer !
Vers ma pâle étoile,
Sous un plafond de brume ou dans un vaste éther,
Je mets à la voile;

La poitrine en avant et les poumons gonflés
Comme de la toile
J'escalade le dos des flots amoncelés
Que la nuit me voile ;

Je sens vibrer en moi toutes les passions
D'un vaisseau qui souffre ;
Le bon vent, la tempête et ses convulsions

Sur l'immense gouffre
Me bercent. D'autres fois, calme plat, grand miroir
De mon désespoir !

Charles Baudelaire
 (1821-1867)

Les Fleurs du mal – 

 

LA MÚSICA

La música a vegades m’ullprèn com la mar!
          Vers ma pàl·lida estela,
sota un plafó de boira o dins l’espai isard,
          navego a la vela;

el pit al bat de l’aire, amb els pulmons turgents
          igual que una tela,
escalo els geps de l’ona acaronats pels vents
          que la nit m’entela;

sento estremir-se en mi totes les passions
          d’un veler en sofrença:
l’oreig, la tempestat amb ses convulsions

          en la gorga immensa
em gronxen. A vegades, calma plana, espill ver
          del meu desesper!

    (Versió de Xavier Benguerel)


 

LA MUSICA 

La música frecuentemente me coge como un mar!
Hacia mi pálida estrella,
Bajo un techado de brumas o en la vastedad etérea,
Yo me hago a la vela;

El pecho saliente y los pulmones hinchados
Como velamen,
Yo trepo al lomo de las olas amontonadas

Que la noche me vela;

Siento vibrar en mí todas las pasiones
De un navío que sufre;
El buen viento, la tempestad y sus convulsiones

Sobre el inmenso abismo
Me mecen. ¡Otras veces, calma chicha, gran espejo
De mi desesperación!