divendres, 25 de setembre de 2015

Vicens Estelles Leon felipe

En uns dies crucials , dos grans poetes en  llengua catalana i castellana .Son llargs però extraordinaris.
En unos días cruciales ,dos grandes poetas en catalán y castellano. Son largos pero extraordinarios. 
 
PROPIETATS DE LA PENA
Assumiràs la veu d'un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t'han parit per a dormir:
et pariren per a vetllar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l'home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl.labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.
No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d'antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se'n riguin, potser et delaten;
tot això son banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res sinó s'és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.
VICENT ANDRÉS ESTELLÉS (1924-1993)
Llibre de les meravelles

 
COMO TÚ...

Así es mi vida, 
piedra, 
como tú. Como tú, 
piedra pequeña; 
como tú, 
piedra ligera; 
como tú, 
canto que ruedas 
por las calzadas 
y por las veredas; 
como tú, 
guijarro humilde de las carreteras; 
como tú, 
que en días de tormenta 
te hundes 
en el cieno de la tierra 
y luego 
centelleas 
bajo los cascos 
y bajo las ruedas; 
como tú, que no has servido 
para ser ni piedra 
de una lonja, 
ni piedra de una audiencia, 
ni piedra de un palacio, 
ni piedra de una iglesia; 
como tú, 
piedra aventurera; 
como tú, 
que tal vez estás hecha 
sólo para una honda, 
piedra pequeña 
y 
ligera...



León Felipe
 

divendres, 18 de setembre de 2015

Margarit Machado

En aquets dies convulsos de eleccions ,on la llengua torna a esser objecte de innecessària polèmica i arma agressiva he llegit aquests versos adients del gran
Margarit
 
EL SAQUEIG

D’infant em van voler arrencar la llengua
Que l’avia em parlava
Quan tornàvem del camp al final de la tarda
Com les pedres, les flors, la Soledat,
Arreu ens acompanyen les paraules.
Mutilades i tot,
Han acabat dient el que havien de dir.
Encara deu haver- hi, entre esbarzers
Aquella é tancada de Lleida que vaig ordre.
Haver salvat la llengua m’ha deixat
A mercè d’una gent que era la meva 

Joan Margarit "des d’on tornar a estimar proa 2015

 
Es un buen consejo de Antonio Machado aplicable a cualquier situación personal familiar e incluso política (individual o colectiva)que se nos presente a corto, medio o largo plazo .
 
CONSEJOS 
 
  Sabe esperar, aguarda que la marea fluya 
—así en la costa un barco— sin que al partir te inquiete. 
Todo el que aguarda sabe que la victoria es suya; 
porque la vida es larga y el arte es un juguete. 
Y si la vida es corta 
y no llega la mar a tu galera, 
aguarda sin partir y siempre espera, 
que el arte es largo y, además, no importa. 

ANTONIO MACHADO

 
Bon cap de setmana  /Buen finde
 
Eduard Sagarra i Trias

divendres, 11 de setembre de 2015

11 septembre 2015

Avui es 11 de setembre diada Nacional de Catalunya!
Ho podem celebrar amb un dels millors poemes y poetes catalans :Salvador Espriu
Bona diada a tots
 
Hoy 11 de septiembre es fiesta nacional de Catalunya
Lo podemos celebrar con uno de sus mejores poetas y poemas : Salvador  Espriu
 
DE VEGADES ÉS NECESSARI I FORÇÓS...

De vegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble,
però mai no ha de morir tot un poble
per un home sol:
recorda sempre això, Sepharad.
Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
i mira de compendre i estimar
les raons i les parles diverses dels teus fills.
Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats
i l'aire passi com una estesa mà
suau i molt benigna damunt els amples camps.
Que Sepharad visqui eternament
en l'ordre i en la pau, en el treball,
en la difícil i merescuda
llibertat.
Autor: Salvador Espriu
 

A VECES ES NECESARIO Y FORZOSO

A veces es necesario y forzoso
que un hombre muera por un pueblo,
pero jamás ha de morir todo un pueblo
por un hombre solo:
recuerda siempre esto, Sepharad.
Haz que sean seguros los puentes del diálogo
y trata de comprender y de estimar
las diversas razones y hablas de tus hijos.
Que la lluvia caiga poco a poco en los sembrados
y el aire pase como una mano extendida,
suave y muy benigna sobre los anchos campos.
Que Sepharad viva eternamente
en el orden y en la paz, en el trabajo,
en la difícil y merecida
libertad.
Traducción: José Agustín Goytisolo

dijous, 10 de setembre de 2015

ELS CATALANS SERAN CIUTADANS DE LA UNIO EUROPEA PASSI EL QUE PASSI

Benvolguts amics i amigues
Per tal de que pugueu estar mes tranquils-  sigui quina sigui la vostre opció de futur en les properes eleccions, i per evitar que les amenaces us influeixin ,em plau fer vos a mans   aquestes senzilles reflexions personals, basades evidentment  en la legalitat vigent al nostre país . Adverteixo que  ,com  tota legalitat o principis no son immutables . Com deia el gran Grouxo Marx (teoria marxista!) “si aquets  principis no us agraden , cap problema, els  canvio per uns altres...............
De vegades ,en la vida real,  succeeixen aquestes transformacions . En particular en la legislació constitucional i dels Tribunals constitucionals d’alguns estats!
Cordialment

Eduard Sagarra i Trias

ELS CATALANS SERAN CIUTADANS DE LA UNIO EUROPEA, PASSI EL QUE PASSI
Aquets darrers mesos i, amb mes intensitat al apropar se les eleccions catalanes, es fan tendencioses o alarmistes declaracions i amenaces de líders politics en actiu o jubilats - però amb influencia en la opinió publica espanyola - que asseguren i vaticinen que segons els resultats del 27 de setembre a Catalunya , els catalans podem deixar d’esser europeus i ciutadans de la Unió!
En la meva condició de docent i segurament per defecte professional,voldria precisar i aclarir alguns dubtes i temors a tothom: politics, acadèmia, tertulians cultes i menys cultes o gens informats ,però sobretot al ciutadà de a peu, que es el qui ha de votar i decidir com a integrant d’un poble sobirà.
Aquestes son les meves constatacions i marc legal (LEGALITAT) vigent a Espanya i a la Unió Europea al setembre de 2015.
PRIMER: El concepte “ciutadà europeu o de Europa“ es merament geogràfic. Comprèn a tots els qui viuen a Europa, que avui son molts milions sense comptar els 300.000 nous refugiats que arribant per terra mar i aire. En conseqüència els catalans, surti el resultat electoral que surti, seguiran sent europeus, com ho son els andorrans, els suissos o els russos. Es el que varem aprendre de petits als llibres de geografia escolar o simplement veient el concurs d’Eurovisio anyal!..
SEGON: ”La ciutadania de la Unió Europea“ es un altre concepte molt diferent. Es un status polític i jurídic (no una nacionalitat) que gaudeixen totes les persones que tenen la nacionalitat i passaport de qualsevol dels 28 estats membres de la Unió Europea. Actualment son més de 500.000.000 entre els quals es computen, evidentment, els 7.500.000 que viuen a Catalunya.
TERCER: Aquest status de “ciutadà de la Unió es superposa a la nacionalitat que cadascú pugui tenir sense substituir-la. Afecta per igual als que tenen, a més de la nacionalitat d’un Estat membre una altre nacionalitat, per exemple els Hispano peruans; Italo – argentins o brasil –portuguesos .
QUART: La ciutadania de la Unió converteix als nacionals dels 28 estats membres en “estrangers privilegiats dins i fora de la Unió ” .Poden moure’s lliurament sense passaport i viure en tot el territori de la Unió; gaudir de protecció diplomàtica i consular de qualsevol estat membre si estan fora del territori de la Unió; podran votar i ser votats a les eleccions municipals de la ciutat europea de residència; tenen el dret de petició al Parlament Europeu i al Ombudsman (Defensor del poble) europeu.
CINQUÈ: La majoria dels catalans que avui viuen a Catalunya son “espanyols d’origen”, que, recordem, es també “un status jurídic polític” - no cronològic –dels que no ho son, es a dir, els que l’han adquirida per opció, residencia o carta de naturalesa (anomenats espanyols derivatius.)". Els “espanyols d’origen” no poden esser privats de la nacionalitat espanyola com a sanció. Es la legalitat espanyola del art. 11.2 de la Constitució. Aclarim, però , i per no confondre, que “els espanyols originaris” son aquells que des del seu naixement han estat espanyols per esser fills d’espanyols o supletòriament haver hi nascut . Els dos conceptes o categories son molt diferents i donen drets i privilegis també diferents. Tots els espanyols originaris tenen la condició d’espanyols d’origen, però no tots els d’origen son originaris. Per exemple: els fills d’immigrants o els adoptats no son originaris ja que han adquirit la nacionalitat espanyola desprès de tenir ne un altre. El Codi civil preveu dues formes de pèrdua de la nacionalitat, segons es tracti d’espanyols d’origen o espanyols que no siguin d’origen (en aquest darrer cas es una pèrdua per sanció legal).
SISE: Qui adquireixi una hipotètica nova nacionalitat catalana i fos a la vegada espanyol (d’origen o derivatiu) podrà seguir sent –ho, a menys que individualment ho renunci i Espanya li admeti la renúncia. Aquesta doble nacionalitat legal està reconeguda en la Constitució d’Espanya, art. 11,3, sense necessitat de cap tractat ja que Catalunya es un país Iberoamericà com Guatemala o Colòmbia.
SETE: Els ciutadans – si es dona el cas que Catalunya esdevingués un estat independent- que tinguin la nacionalitat catalana i espanyola (de origen o l’hagin adquirit per residència u opció) seguiran sent i gaudint del status de ciutadans de la Unió europea, ja que la legalitat de la Unió Europea i espanyola així ho garanteixen en el article 20 del Tractat de Funcionament de la Unió que obliga als 28 Estats, inclòs el Regne d’Espanya.
VUITE: Amb la legalitat espanyola i europea vigents la conseqüència del que he assenyalat es que encara que Catalunya, com a nou estat inicialment no formaria part de la Unió Europea, els seus ciutadans que tinguin la doble nacionalitat legal catalana–espanyola seguiran sent “ciutadans de la Unió “ i gaudiran de tots els seus drets excepte el poder votar a les eleccions al Parlament Europeu i, poder exigir que les institucions responguin en català a qualsevol queixa o pregunta de un ciutadà. El català no es un idioma oficial a la Unió .
NOVE: Per canviar o derogar aquesta legalitat –per a alguns sorprenent – Espanya hauria de modificar la Constitució, en concret els articles 11.2 i 11.3 així com el 14 (de la igualtat dels espanyols davant la llei) a més del Codi civil. També els 28 Estats de la Unió, PER UNANIMITAT, haurien de modificar el Tractat de la Unió i el Tractat de Funcionament de la Unió de 2009. Ambdues normes constitucionals no son tan fàcils de modificar, pensem que a Espanya podran votar 7.500.000 de catalana espanyols, i tots els Estats hi ha de estar d’acord.
DEU: Afirmar com s’està fent per persones amb responsabilitat política , i amb contundència pètria, que els catalans deixaran d’esser europeus i ciutadans de la Unió Europea, no es cert. Es, per tant, equivoc, tendenciós, electoralista i fora de la legalitat vigent espanyola. Per esser possible s’hauran de modificar les Lleis Espanyoles i els Tractats internacionals obligatoris per a Espanya. Aquest es el cos legal del que els politics i governants espanyols anomenen “LEGALIDAD VIGENTE”.
Aquesta es la meva modesta aportació al debat que ha estat articulada des de fa temps amb altres prestigiosos juristes i acadèmics en el llibre col·lectiu ¿Existe el Derecho a decidir? (Tibidabo Edicions, 2014). El Pròleg del llibre és d’Antonio Garrigues i a més hi col·laboren, entre altres: Joan Ridao, Joan Josep Queralt, Xavier Pons o Esther Gimenez-Salinas
Es possible i admeto que, en el meu anàlisi, pugui estar equivocat, però la conclusió final es paradoxal i curiosa: Els catalans espanyols no necessitaran passaport per travessar totes les fronteres de la Unió, i en canvi els nacionals dels 28 estats membres (àdhuc els espanyols no catalans) hauran de entrar a Catalunya amb passaport i també necessitaran permís de residencia i permís de treball si volen establir-se o treballar, altrament podran esser considerats immigrants irregulars!
Eduard Sagarra i Trias
Professor de dret internacional públic de la UB i ESADE
Barcelona, quatre setembre 2015

dilluns, 7 de setembre de 2015

28 50raons Eduard Segarra (Doble nacionalitat)

divendres, 4 de setembre de 2015

muerte en el Mediterráneo

Benvolguts i benvolgudes , avui el divendres no pot esser poètic. Adjunto text d’un article meu o reflexió en català i castellà. Sobren els comentaris
Apreciad@s,e l divendres de hoy no puede ser poético. Adjunto un  artículo o reflexión mía en catalán y castellano . Sin comentarios
 
DRETS HUMANS A EUROPA: TANCAT PER VACANCES?

És estremidor llegir cada dia dels mesos de juliol i agost les escruixidores notícies sobre els drames humans dels refugiats que han mort a peu de camí i d’aquells que intenten arribar a Europa per tortuoses rutes des dels seus llunyans llocs d’origen, en guerra o inmersos en el conflicte,  a través de la Mediterrània.  Teòricament Europa és un territori on hi ha arrelats els fonaments del dret, la justícia i la pau social. Fins avui, Europa es vanta de ser guardiana i exemple mundial dels "valors, principis, llibertats i drets fonamentals per a tothom".
Abans de l’estiu, les cròniques macabres sobre els morts ofegats (més de 2.500 comptabilitzats, que se sàpiga, en 6 mesos) es limitaven a parlar del "Cementerium nostrum". La premsa europea explicava que les arribades d’éssers humans transportats com esclaus es produïen al sud d’Europa, a Grècia, Itàlia, o Espanya.
Però ara, els rics ciutadans del nord, descobreixen amb sorpresa que les morts es produeixen a les portes de casa seva; al centre mateix d’Europa, dins de camions patera, a Viena; al peu dels murs erigits a la frontera d’Hongria; a les barricades oficials bastides a Macedònia; als albergs per asilats incendiats intencionadament a Alemanya, o també a les tanques electrificades de Calais..., no només a les de Ceuta i Melilla.
Temps enrere, l’Europa dels mercaders sostenia, per acció o omissió, que aquest era un assumpte que concernia exclusivament els països de la riba del Mediterrani. A hores d’ara, els ciutadans dels 28 Estats membres i els estats veïns no membres descobreixen que la situació és dramàtica i que tothom, ciutadans, governs i estats, hi estem implicats i  a tots ens afecta.
El 20 de juliol, abans de les seves vacances estivals, va ser l’última vegada que els 28 ministres d’afers exteriors de la Unió Europea es van reunir per parlar sobre aquest tema, sense fixar data per tornar-se a trobar. Tanmateix, els darrers esdeveniments els han obligat a reprendre el problema amb celeritat. El 14 de setembre, Europa torna a estar convocada per pensar, esperem que més seriosament, en el problema. 
Fa molts anys que predico (tot i que sembla que predico en el desert!) que la immigració irregular, l’asil i l’acollida de refugiats a Europa NO ÉS UN PROBLEMA. Els problemes matemàtics se solucionen, sinó és que no ho són. Per això no es pot qualificar les migracions i moviments de població massius de problemes, perquè no es poden solucionar sobre el paper, i encara menys, pensar que el temps els resoldrà. Es tracta d’una situació dramàtica HUMANA, i l’única via per afrontar-la, per molt difícil, costosa i complicada que sigui, és assumir-la. Assumir plenament que aquesta situació dramàtica humana ens afecta a tots i buscar sortides tant d’àmbit global com europeu i local, als països mateixos des d’on emigren o d’on fugen les persones.
Argüir excuses i atribuir la culpa als altres; no acceptar quotes de refugiats, al·legar els nivells de PIB o els índexs d’atur interns per no implicar-se; aplicar polítiques xenòfobes o racistes per guanyar vots...; tot això no són vies de solució ni camins per assumir la realitat, ben al contrari. La passivitat o l’abstenció voluntària, fomenten i enforteixen les xarxes mafioses que en definitiva són les que hi guanyen amb la tragèdia. Unes xarxes que fan del transport de persones de totes les edats en condicions inhumanes, un negoci molt més lucratiu que el tràfic de drogues a la Mediterrània; que s’aprofiten  de la necessitat vital d’aquestes persones de fugir de la guerra, de l’opressió i de règims dictatorials, i del seu anhel d’arribar a la “terra promesa”, “l’Europa dels qui prodiguen els valors humans”.
La palesa "no -política europea d’immigració i d’asil" fa apujar la cotització dels transports que lideren les màfies, com si es tractés de la borsa, però en aquest cas no es tracta de valors cotitzables o de mercaderies, sinó que es tracta d’éssers humans vius. Pagar per ser transportats no és sinònim ni garantia de  poder arribar al paradís que mostra la televisió. Com més obstacles es posa a la circulació, com més lleis infringeix el viatge, més s’enfila el preu!
La Unió Europea, els Estats de tot Europa; les regions autònomes, les ciutats i els pobles, i també els ciutadans, tenim la responsabilitat i l’obligació d’exigir als responsables polítics de qualsevol àmbit que es posicionin i que actuïn. Ells i cadascú de nosaltres som protagonistes i actors (sense voler-ho i sense haver assajat) d’aquesta dramàtica obra quotidiana.
Segons he llegit a la premsa aquests dies, s’ha llançat una idea des de Barcelona, que consistiria a crear "ciutats europees refugi" a l’estil de la iniciativa també barcelonina dels anys noranta, en plena guerra de Bòsnia, de convertir Sarajevo en el barri 11 de Barcelona. Ho recordeu? Doncs aquest és certament un bon camí a seguir, estudiant-ne les possibilitats i aprofundint-ne el sentit i la validesa. Es tracta d’una forma senzilla d’assumir la realitat i la responsabilitat en l’àmbit més pròxim, el local: la ciutat, els barris i els veïns, independentment d’allò que acordin els Estats sobirans.
Calen accions i iniciatives com aquesta. La passivitat dels governs dels 28, (suposo que no pas per negligència sinó per raó de les vacances, certament merescudes, dels seus ministres) no porta enlloc, ni resol el problema, ni en reconeix el caràcter humà, ni permet assumir la realitat.
Els refugiats i asilats continuaran intentant arribar a Europa i les màfies (que no fan vacances), es continuaran aprofitant de la seva situació desesperada. Aquestes organitzacions coneixen les nostres debilitats, estudien la meteorologia i la situació marítima, tenen comprovada la rendibilitat de les pateres i constaten diàriament la disparitat de criteris de la Unió respecte del tracte als refugiats i asilats.  Som davant d’uns senyors doctors “cum laude” en explotació humana amb el mínim risc!
Es necessita molt diner públic i privat per construir i articular un nou concepte de solidaritat i cooperació que avui dia no practiquem. Cal pensar com es pot evitar que les persones vulguin sortir massivament dels seus països d’origen, s’ha de refermar l’educació, evitar les dictadures i no afavorir la corrupció que enforteix el comerç d’armes i les guerres. La passivitat, el plor, la lamentació o la irresponsabilitat d’argüir "a mi això no em toca", no són bones, ni a curt ni a llarg termini, ni per a Europa, ni per a la seva ciutadania i encara ho són menys per evitar els desplaçaments massius.
Creure que perquè són els mesos de juliol i agost, a Europa els drets humans i la seva protecció estan de vacances, no és tolerable en una societat civilitzada del segle XXI. Sembla que la “rentrée” farà que els governs es moguin després del tan preuat descans estival... Ja era hora!
Permeti’m que afirmi amb convicció i rotunditat:  pel que fa als drets humans, no hi ha vacances que valguin!
EDUARD SAGARRA I TRIAS
President de l’Associació per a les Nacions Unides a Espanya
Barcelona, 30 d’agost de 2015

 
DERECHOS HUMANOS EN EUROPA: ¿CERRADO POR VACACIONES?

Es estremecedor leer todos los días durante los meses de julio y agosto, las escalofriantes noticias sobre los dramas humanos de los refugiados que han muerto por el camino, y de aquellos que intentan llegar a Europa por tortuosas rutas desde sus lejanos lugares de origen, en guerra o inmersos en el conflicto, a través del Mediterráneo. Teóricamente Europa es un territorio donde están enraizados los fundamentos del derecho, la justicia y la paz social. Hasta día de hoy Europa se precia de ser guardiana y ejemplo mundial de los "valores, principios, libertades y derechos fundamentales para todos".
Antes del verano, las crónicas macabras sobre los muertos ahogados (más de 2.500 contabilizados, que sepamos, en 6 meses) se limitaban a hablar del "Cementerium nostrum". La prensa europea explicaba que las llegadas de seres humanos transportados como esclavos se producían en el sur de Europa, en Grecia, Italia o España.
Pero ahora, los ricos ciudadanos del norte, descubren con sorpresa que las muertes se producen a las puertas de su casa; en el centro de Europa; dentro de los camiones patera, en Viena; al pie de los muros erigidos en la frontera de Hungría; en las barricadas oficiales levantadas en Macedonia; en los albergues para asilados incendiados intencionadamente, en Alemania, o también en las vallas electrificadas en Calais, y no solamente en las de Ceuta y Melilla.
Tiempo atrás, la Europa de los mercaderes sostenía, por acción u omisión, que este era un asunto  que concernía únicamente a los ribereños del Mediterráneo. Ahora los ciudadanos de los 28 Estados miembros y los Estados no miembros vecinos, descubren que la situación es dramática y que todos, ciudadanos, gobiernos y estados, estamos implicados y a todos nos afecta.
El 20 de julio antes de las vacaciones estivales, fue la última vez en donde los 28 Ministros de Exteriores de la Unión Europea, se reunieron para hablar sobre este tema, sin concretar una fecha  para volverse a reunir. Pero los últimos acontecimientos los han obligado a retomar el problema, con celeridad. El 14 de septiembre, Europa vuelve a estar convocada para pensar, esperemos que más seriamente, sobre el problema.
Hace muchos años que predico (aunque parece ser que en el desierto) que la inmigración irregular, el asilo y la acogida de refugiados en Europa NO ES UN PROBLEMA. Los problemas en matemáticas se resuelven, sino, es que no lo son. Por ello no se puede calificar estas migraciones y movimientos de población masivos de problemas, puesto que no se pueden solucionar sobre el papel, ni mucho menos creer que el tiempo lo solucionará. Se trata de una dramática situación HUMANA, y la única vía de afrontarla, por muy difícil, costosa y complicada que sea es asumirla. Asumir plenamente que esta dramática situación humana nos afecta a todos y  buscar salidas tanto a escala global, como europea, en los países desde donde emigran o de los que huyen las personas.
Argüir excusas y atribuir la culpa a los demás; no aceptar cupos de refugiados; alegar los niveles del PIB o los índices de paro para no implicarse ; llevar a cabo políticas xenófobas o racistas para ganar votos…; todo esto no son vías de solución ni caminos para asumir la realidad, al contrario. La pasividad o la voluntaria abstención, fomentan y fortalecen las redes mafiosas que al fin y al cabo son las que se lucran con la tragedia. Unas redes que hacen  del transporte de personas de todas las edades en condiciones inhumanas un negocio mucho más lucrativo que el tráfico de drogas en el Mediterráneo, aprovechándose de su necesidad vital de huir de la guerra, de la opresión y de regímenes dictatoriales, y de su anhelo por llegar a la “tierra prometida”, la "Europa de los que prodigan los valores humanos".
Esta demostrada "no -política europea de inmigración ni de asilo" hace subir la cotización de los transportes que lideran las mafias, como si de una bolsa se tratara; pero, en este caso, no se trata de valores cotizables o de mercancías, sino que se trata de seres humanos vivos. Pagar por ser transportados no es sinónimo ni garantía de poder llegar al paraíso que se muestra en televisión. Cuántos más obstáculos se pone a la circulación, cuantas más leyes infrinja el viaje, ¡más sube el precio!
La Unión Europea, los Estados de toda Europa; las regiones autónomas, las ciudades y los pueblos, y también los ciudadanos, tenemos la responsabilidad y la obligación de exigir a los responsables políticos de cualquier nivel, que se posicionen y actúen. Ellos y casa uno de nosotros somos protagonistas y actores (aunque sin quererlo y sin haber ensayado los papeles) de esta dramática obra cotidiana.
Según he leído en la prensa estos días que se acaba de lanzar una idea desde Barcelona, consistente en crear "ciudades europeas refugio" al estilo de la iniciativa, también barcelonesa, de los años noventa, en plena guerra de Bosnia, de convertir Sarajevo en el distrito 11 de Barcelona. ¿Lo recuerdan? Pues este es ciertamente un buen camino a seguir, estudiando sus posibilidades y profundizando su sentido y validez. Se trata de una forma sencilla de asumir la realidad y la responsabilidad al nivel más próximo, el local: la ciudad, los barrios y los vecinos, con independencia de lo que acuerden los Estados soberanos.
Hacen falta acciones e iniciativas como esta. La pasividad de los gobiernos de los 28, (supongo que no por negligencia, sino por las vacaciones, ciertamente merecidas, de sus ministros) no lleva a ninguna parte, ni resuelve el problema ni reconoce su carácter humano, ni permite asumir la realidad.
Los refugiados y asilados, seguirán intentando llegar a Europa y las mafias (que no hacen vacaciones) continuarán aprovechándose de su desesperada situación. Estas organizaciones conocen nuestras debilidades, estudian la meteorología y la situación marítima; tienen comprobada la rentabilidad de las pateras y constatan, a diario, la disparidad de criterios de la UNIÓN en torno al trato de los refugiados y asilados. Estamos ante unos señores doctores "cum laude" en explotación humana al mínimo riesgo.
Se necesita mucho dinero público y privado, para construir y articular un nuevo concepto de solidaridad y cooperación que hoy no practicamos. Hay que pensar cómo se puede evitar que estas personas quieran salir de sus países de origen, hay que fortalecer la educación, evitar las dictaduras y no favorecer la corrupción que fortalece el comercio de armas y las guerras. La pasividad, el llanto, la lamentación, o la irresponsabilidad del "a mí no me toca" no son buenas, ni a corto ni a largo plazo, ni para Europa ni para su ciudadanía, ni mucho menos, para evitar los desplazamientos masivos.
Creer que como estamos en julio y agosto, en Europa los derechos humanos y su protección están de vacaciones no es tolerable en una sociedad civilizada del siglo XXI. Parece que la "reentré" hará que los gobiernos se muevan después del preciado descanso estival... ¡Ya era hora!
Permítanme que afirme con convicción y rotundidad: respecto a la defensa de los derechos humanos, ¡no hay vacaciones que valgan!
EDUARD SAGARRA TRIAS
Presidente de la Asociación para las Naciones Unidas en España
Barcelona, 30 de agosto 2015