que he fet siguin correctes. de vegades,
quan un es pensa que té controlat
el jaient de les coses, se li giren
i li provoquen cobriments de cor,
per dir-ho amb una mena d'eufemisme.
Tampoc s'hi val a fer jocs de paraules
perquè tothom sap que la vida és dura
i no regala res. I doncs, què em queda?
M'agradaria veure'm amb els ulls tancats,
per descobrir què hi ha darrera
d'aquesta paret llisa de la fosca.
Potser el no-món és un prodigiós
reialisme de no-gent que, com si res,
s'ha desentès amb el vent d'un sol gest
de les foteses que ara em preocupen.
Miquel Marti i Pol
Alrededor de la misma mesa nos hemos sentado. Jamás juntos, es cierto. Pero
el pan era el mismo y el mismo ese rancio sabor y el solitario apetito de
encontrar y perder cada bocado.
No sé qué nombre darle a estas cosas.
El papel está sediento de lágrimas. El trazo resbala, oriental, distante.
La tinta hace su ruta, inalterablemente mortal.
Un naufragio sin mar, sin playa, sin viajero.
Sólo la urgencia, el desvelo, la absurda esperanza.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada